Estic Amb Tu

En el món hi ha dos tipus de persones les quals dividiré en dos grups: en primer lloc, les que fingeixen preocupar-se pels altres i, en el segon grup, les que d'entrada barren el pas a qualsevol mostra de problemàtica personal aliena amb vistes a extendre's massa en el temps. Òbviament, entremig hi ha tota una àmplia gamma d'intensitats i variants, però no fingim més. Destapem i exposem-ho. Els problemes dels altres són un càrrega emocional innecessària, fins a cert punt.

En el primer grup de gent, segons crec entendre, hi afegiria dos subgrups. En el primer d'ells hi són els que han tingut una educació en la que el benestar dels altres és un afer que s'ha de sentir com a propi, ja sigui per moral o educació. Aquesta característica és dèbil ja que la mostra d'interès sincer pels problemes dels altres pot ocasionar que la "víctima" recorri massa sovint a la dialèctica i paciència del seu salvador provocant que, aquesta última, es passi al següent subgrup o en un cas realment agobiant, al segon grup. 

En el segon subgrup, aviso que molt més pervers que el primer, hi podem trobar els que actuen d'aquesta manera perquè saben que en qualsevol moment ells poden necessitar el mateix. Pervers o previsió? Dues paraules molt semblants que no cal que competeixin per definir el segon subgrup.

I ara anem a pel segon grup, els que saben dir NO. Són aquells que la seva vida personal és prou turbulenta com per a no ser capaços d'encaixar més males notícies o els que la seva vida és tan altament satisfactòria que no poden arribar a comprendre que algú pugui donar tantes voltes als seus problemes? Servidora prefereix pensar en la primera opció, ja que crec que no hi ha gaire gent amb una vida "altament satisfactòria". No perquè les condicions en les que viuen no siguin propícies, més aviat perquè hi ha certes expectatives creades per la cultura que provoquen que el menor trasbals en la nostra vida sigui un episodi de caos i autodestrucció emocional i física. 

En tot això, quin és el grup o subgrup millor? N'hi ha algun que sigui moralment perfecte? Crec que la perfecció no existeix ni en els gomets que tinc sobre l'escriptori. Parem ja de fer-nos mal entre nosaltres. Deixem d'emetre judicis sobre qui és millor o pitjor. Les persones no han vingut a aquest món ni a ser els salvadors d'un ni a fer mal. No forcem a la gent que estimem a comportar-se de determinada manera perquè això sigui el que "se n'hauria d'esperar". Que cadascú obri i tanqui les portes segons el que cregui necessari, per a un mateix i, després, pel bé dels altres.

La Gata Muerta

 

[Pam!!!]Se llevó un manotazo en la cara. Ni lo comprendía y, quizá, ni lo quería comprender. Pasó. A lo hecho pecho.  

El agresor cogió las cosas y se fue, evitando mirar a los ojos de quien segundos antes fue el blanco de su mano.

-Jódete como tu le has jodido otras veces. Te lo mereces -Se dijo a sí misma mientras caminaba por el puerto, buscando algo que la ayudara a llorar.

Esta incapacidad para soltar lágrimas la abrumaba. Unas veces le daba por pensar que la demencia asomaba por su mente, otras consideraba la posibilidad de estar desarrollando un dolor crónico y finalmente, en los días más placenteros, se enorgullecía de su propia capacidad para afrontar los duros momentos. Perder la cabeza no entraba dentro de sus planes y haría lo que sea para que siempre fuera así.

Llegó a casa y apagó la luz del baño. Puñetera manía de dejar las luces abiertas, almenos ahora no debería preocuparse nunca más por ir apagando luces. Se sentó en el escritorio de madera y cogió un boli Bic azul. Le encantan estos bolígrafos. De hecho, encontrar un bolígrafo que resbale lo suficientemente bien y no suelte tinta de manera irregular le parece una tarea sumamente complicada. Resulta que éste, el bolígrafo con el precio más bajo disponible en papelerías, és el bolígrafo que nunca le falla al escribir sin prisas, ya que logra que sus letras tengan la redondez que ella considera perfecta.

Así pues, boli Bic en mano, empezó a escribir lo que soltaba por su boca. El solo hecho de escribir la ayudaba a calmar y poner en orden sus sentimientos. Sin embargo, hacerlo así le resultaba doblemente calmante.

-Hijo de puta, la madre que te parió, matas a nuestra gata y aún me echo las culpas. No es justo, para nada. Tu te olvidaste de darle el medicamento el día en que te tocaba a tí y yo me olvidé de dárselo el dia en que debía hacerlo yo. La gata era nuestra, yo también sufro su pérdida. Sin embargo, yo no te he herido. Sin embargo, yo sigo atormentándome. Sin embargo, me seguirás atormentando. Olvídalo todo y vete a la mierda, pues servidora se va también a la mierda, pero ésta última de doble ración y de diferentes culos.